Bombolles de somnis... esclats de no res...
Com es possible enyorar,
allò que no s'ha viscut?
No soc capaç d'esbrinar,
com es possible estimar,
el que mai no s'ha tingut.
Tot i saber que, nomes,
han estat unes espurnes,
els lluentons d'un miratge,
que tan sols eren engrunes.
Tot i ser clar com la llum;
per què, vessen els meus ulls,
la tristor del no res perdut?
Encara que els sis sentits,
s'entesten en dir, si,
que el que sento, ha sigut;
la crua realitat s'imposa,
pesada com una llosa,
i el seny, torna a dir, no...
Allavorens... Per què sento,
aquesta buidor al cor?
Es la angoixa de tornar a perdre,
el que eren somnis oblidats.
Llunyanes sensacions,
que vaig tornar a reviure
quant ja pensava, que al tren,
no hi quedaven estacions.
Del darrere d'un pomer,
com el geni d'una llàntia,
va aparèixer del no res,
un venedor d'il·lusions.
Un mag, creador de somnis
dins bombolles de sabó;
cada somni, una bombolla.
Cada bombolla, un esclat.
Cada esclat... un no res...
ara son, ara no hi son...
Vaig creure ses paraules,
m'enlluernava sa lluentó,
dons parlava de goig i joia
amb embolcalls de colors.
Que en soc de beneita!
Pro!... Què beneita que soc!
Quan vaig voler conèixer
de les pomes el perfum;
al ser a prop m'adono
que focs d'artifici son
i sa màgia... tan sols fum.
Jocs, de prestidigitador.
Barrejada en ses volutes
m'envoltà la decepció.
Ja no mes em queden dubtes
del seu grapat de mots,
i les il·lusions s'esfumen
com la boira al sortir el sol.
Mai de la vida, veure la llum,
ha escampat tanta foscor...
(Disculpad si no traduzco. Cuando se trata de sentimientos, me salen en mi idioma habitual. No es desconsideración, es que prefiero no tradicir. Besos a tod@s)
....
Primero cogieron a los comunistas,
y yo no dije nada porque yo no era un comunista.
Luego se llevaron a los judíos,
y no dije nada porque yo no era un judío.
Luego vinieron por los obreros,
y no dije nada porque no era ni obrero ni sindicalista.
Luego se metieron con los católicos,
y no dije nada porque yo era protestante.
Y cuando finalmente vinieron por mí
no quedaba nadie para protestar.
fdez_barrio dijo
BUENO, PUES DE CATALÁN, NÁ DE NÁ, NI SI QUIERA HE PILLAO LA IDEA...PERO SUPONGO POR TU COMENTARIO FINAL QUE ES INTENSO E INPORTANTE PARA TI.
QUE BUENA TERAPIA ES ESCRIBIR...NOS DÁ LO QUE NECESITAMOS, UN LUGAR DONDE VOLCAR NUESTROS AHOGOS...COMO CREO QUE ES EL CASO.
ESPERO QUE ESTÉS BIEN.
BESOS
18 Septiembre 2009 | 01:26 AM